dimecres, 26 de novembre del 2008

LA CRISI FINANCERA

El dret de propietat ens permet prendre decisions lliurement sobre les coses materials. Hi ha tres formes de propietat: individual, col·lectiva i anònima.

La propietat individual ha existit sempre i és el suport de la llibertat de les persones i les famílies. La societat cooperativa n’és una extensió.

La propietat col·lectiva està constituïda pels béns d’una comunitat: associacions de voluntariat, l’església, organismes públics i estats democràtics. La propietat col·lectiva és necessària en societats evolucionades, però té uns límits. La idea comunista de fer-ne la única forma de propietat ha quedat descartada per ineficient.

La propietat anònima, basada en les societats de responsabilitat limitada, fou instaurada pels estats per a finançar projectes de gran envergadura, com el comerç amb les colònies d’ultramar i les infraestructures viàries o elèctriques. Les primeres societats de responsabilitat limitada tenien l’Estat com a soci majoritari; després se’n constitueix amb capital íntegrament privat, però sempre amb el control i l’aval de l’Estat. La societat de responsabilitat limitada no és una societat de persones; és un fons de capital i s’hi participa només amb capital; té uns gestors i els inversors queden al marge de les activitats que s’hi puguin finançar. La societat de responsabilitat limitada esdevé un agent econòmic de primer ordre i un centre de poder il·limitat, que pot arribar i arriba a ser superior als inversors que li donen vida i superior a l’Estat que l’ha de controlar i avalar. Retribuint el capital amb rèdits alts, n'obté en quantitats ingents. Amb la seva proliferació s’ha instaurat la societat capitalista, on progressivament es va sotmetent tot al lucre econòmic i als grans centres de poder financer. Tots, rics i pobres, ens convertim en obligats extractors de valor econòmic per a alimentar aquesta maquinària insaciable. Es tracta d'apoderar-se de tot allò que algú pugui comprar amb diners per a exprémer el seu valor econòmic: els béns naturals, l’energia, el treball de les persones, la intel·ligència, la cultura i l’art, la salut, el plaer, els infants, els joves, els vells, el futur, la por, la política, els exèrcits, ... , sense aturar-se per qüestions morals o legals.

Ara és temps de crisi, la roda capitalista no volta prou bé. Ens replantejarem el sistema o ens entossudirem a forçar-la perquè recuperi la marxa que tenia? On és la meta de la competitivitat? Penso que si la propietat anònima ha d'existir, ha de ser sotmesa a un organisme mundial capaç de posar-li límits, i de respondre pels seus forats, desfalcs i malifetes. Penso que el govern o la història mundials no es poden construir sobre un mecanisme tan artificial, cec, imprevisible i depredador com és el benefici financer en el seu funcionament actual.

diumenge, 22 de juny del 2008

ASSEMBLEES

ASSEMBLEES A LES ASSOCIACIONS

El govern dels col·lectius socials es configura amb dos organismes de govern, l'assemblea i la junta, que responen a dues necessitats bàsiques: l'entesa entre tots els membres i l'acció unitària.

L'assemblea és el diàleg obert entre tots els membres de l'associació, però això només és possible en societats poc nombroses. Les societats més àmplies han de fer ús de sistemes de representació, de manera que uns quants membres seleccionats puguin debatre i decidir per tot el col·lectiu.

Assemblees representatives

Com que les associacions solen néixer amb pocs membres estableixen en els seus estatuts un sistema d'assemblea directa, sense preveure cap forma de representació. Després l'associació creix i es va funcionant amb el sistema d'assemblea directa i donant per vàlides assemblees amb percentatges d'assistència molt baixos. Aquestes assemblees són dèbils, fàcilment manipulables, estan mancades de contingut democràtic, i la seva funció es redueix a un mer formalisme. Quan passa això la junta tendeix a perpetuar-se sense renovació, els socis es tornen més passius reduint la seva participació a pagar una quota anual, i l'associació evoluciona cap a un estat d'endormiscament.

Quan el percentatge d'assistència baixa s'han d'establir sistemes de representació proporcional i en cap cas s'haurien de considerar vàlides assemblees amb quòrum inferior al 50%. Els sistemes de representació presenten moltes variants i s'adapten a cada associació d'acord amb els seus objectius i composició. Es poden basar en eleccions en assemblea, votacions amb urna, sorteig, o altres mètodes. Es pot seleccionar entre tots els membres en igualtat de condicions o es pot subdividir el col·lectiu de manera que cada subdivisió (territori, secció, tram d'edat...) tingui la seva representació diferenciada.

Regeneració democràtica

Més que d'una exigència de formalitat democràtica, es tracta de donar a les associacions més consistència, cohesió, adhesió i implicació dels seus membres, i que siguin realment àmbits bàsics d'exercici dels drets democràtics.

La vida associativa és un dels trets diferencials de la societat catalana, però encara hem de superar les limitacions imposades pel franquisme. Regenerant democràticament els àmbits propers i discrets regenerarem també els àmbits superiors de la nostra vida política.

Interessos en joc

Els objectius de l'associació i la participació dels associats surten sempre beneficiats d'un bon funcionament de l'assemblea.

Però no totes les associacions tenen un funcionament estricte en aquest sentit. Hi ha factors en contra, que a primer cop d'ull es poden atribuir a l'accídia, el passotisme, o el personalisme d'alguns membres, però que en el fons responen a interessos aliens als objectius de l'entitat, generalment polítics o econòmics, que intenten influir des de fora o des de dintre de la institució.

divendres, 22 de febrer del 2008

Eleccions 9 de març

VOTAR 9-M

Les eleccions del 9 de març presenten pocs al·licients per als catalans: els fracassos i la decepció són la tònica dominant dels últims anys. Per part de l'oferta, cap novetat ni èpica que doni esperances de redreçament. Sembla que les tendències emergents siguin l'abstenció i el vot en blanc, és a dir, amagar-nos.

En el moment actual el sobiranisme català només té un camí: aprofundir en la democràcia. I això vol dir que a l'hora de les eleccions no ens podem permetre cap mena d'abandonisme. El règim és poc democràtic, la llei electoral és massa tancada, les autonomies són burlades i trepitjades. En aquesta situació no podem aspirar a gaire, però hem de mantenir les posicions. Encara que ens faci mandra, el dia 9 hem d'anar a votar, i fer-ho tan bé com sapiguem. Si ho fem, aquesta derrota anunciada es pot convertir en una victòria.

Fer-ho bé vol dir que cadascú expressi fidelment amb el vot la seva voluntat i creences polítiques. Un país no s'ho pot jugar tot a una sola carta, les necessitem totes. Podem distingir quatre maneres de votar:

1.- Votar una persona. Desgraciadament el sistema d'elecció dels diputats no permet votar persones sinó només partits, però sí que podem escollir entre els candidats la persona que ens mereixi més confiança i votar aquella candidatura sense mirar a quin partit pertany. La persona humana és el valor més sòlid en política. I hem de tenir present que no estem votant la presidència del govern: estem elegint 350 diputats i ens hem d'assegurar que entre aquests 350 n'hi hagi un que conegui les necessitats del nostre entorn i les defensi amb coratge. El cost d'un diputat en nombre de vots és el següent: Barcelona 90573, Girona 41741, Lleida 34486, Tarragona 45553, Castelló 47487, València 78515, Alacant 72469, Illes Balears 46406.

2.- Votar un partit, sense importar gaire qui forma part de la candidatura. És el que se'ns demana, la forma més normal de votar, però és un vot imprecís, insatisfactori per a persones amb opinió política. Els partits i la campanya electoral no ens orienten cap al vot informat i responsable sinó cap al vot passional i guiat per una imatge mediàtica. En aquestes condicions els grans partits tenen avantatge i el binomi PP - PSOE té un domini aclaparador. Per als catalans i bascos, mantenir un sistema diferenciat de partits no satel·litzables és indispensable per a tenir veu a l'estat, a Europa i al món.

3.- Vot nul. Es la resposta que va més enllà que la pregunta, el vot que no s'adapta al sistema de votació i que per aquest motiu no compta en els els resultats. En el sistema tan limitat que tenim, davant la poca utilitat del vot útil, és lògic que molts votants prefereixin expressar-se lliurement, encara que llavors el vot sigui nul. Encara que no comptin en el resultat, els vots nuls són revisats un a un per la Junta electoral i arriben, per tant, a coneixement dels partits.

4.- Vot en blanc. Pot indicar preferència per un escó vacant abans que sigui ocupat per qualsevol de les opcions que s'ofereixen. Però en el sistema actual no hi ha escons vacants, es reparteixen tots entre les candidatures proporcionalment als vots vàlids. Com que el vot en blanc no diu res, cadascú en fa la interpretació que li convé.

D'aquestes 4 formes de vot només les dues primeres compten en els resultats, i són les que hem d'exercir amb preferència. Les altres dues només en cas de ser massives podrien tenir algun efecte pràctic. D'aquestes eleccions no en resultarà la independència de Catalunya ni avenços considerables en la política del nostre país. Però si votem a consciència n'obtindrem beneficis. Es un joc en el qual o jugues o perds.A la llarga, amb l'abstenció ens relegaríem nosaltres mateixos a la condició dels gitanos nòmades i dels immigrants sense papers, sense veu a l'estat i sense una alternativa que ens faci visibles en la societat mundial. Necessitem noves vies democràtiques, però sense menysprear l'única que tenim. Utilitzem-la. AQUI ÉS CASA NOSTRA.