L'Assemblea Nacional Catalana està fent una feina molt important de conscienciació per la independència. Sent una organització al marge dels partits hi cap tothom i aconsegueix una penetració social extensa. L'activitat és totalment voluntària i desinteressada i van sorgint noves iniciatives a les assemblees locals que es van constituint als municipis d'arreu de Catalunya.
L'Assemblea té un full de ruta que ha de portar Catalunya a la independència, però això és un projecte que ultrapassa l'àmbit de l'Assemblea. L'acció de govern correspon als partits i l'Assemblea ha deixat ben clar des del principi el seu caràcter transversal, la intenció de restar al marge de tota confrontació electoral i exercir una acció purament reivindicativa.
No és utòpic pensar que els partits impulsaran la independència, si fins ara no ho han fet? Es tan utòpic com pensar que la societat catalana es farà independent d'Espanya si en tres-cents anys fins ara no ho ha fet. La mateixa societat que ha produit l'Assemblea es dotarà d'un sistema democràtic que l'alliberi de l'estat espanyol. La presa de consciència precedeix l'acció de govern. Sorgiran nous partits, s'adaptaran els vells i es transformarà el sistema democràtic.
Les super-estructures econòmiques i polítiques que regeixen la societat actual ja no la serveixen sinó que l'encotillen i li impedeixen evolucionar, han arribat al final del seu cicle i han de ser substituides. Cal construir noves estructures econòmiques i polítiques des de la base, amb sistemes d'autogestió que donin solució als
problemes i facin realitat les aspiracions de les petites comunitats.

Independentisme i autogovern.

Que creixi l'independentisme és una mostra de confiança que ens permet esperar un futur millor. Però l'independentisme és el pensament, la realitat és l'autogovern.

L'independentisme puja però l'autogovern baixa. La llengua se'ns degrada, la cultura se'ns dissol, la indústria se'ns desmunta i el sistema financer se'ns escapa. Ens manifestem davant la retallada d'uns drets que havíem aconseguit i que estem exercint. I mentre nosaltres somniem ells actuen, per exemple aprovant la llei de caixes.

Està bé que creixi l'independentisme però no ens podem permetre cap pas enrere. El sistema social que hem construït amb esforç, treball i constància l'hem de defensar amb totes les nostres forces. Per això volem la independència. Tot el que nosaltres construïm Espanya ho menysprea, i si arriben a reconèixer que hi ha coses bones, no les volen en mans de catalans. Perquè dels Països Catalans en volen el territori per dret de conquesta, els catalans hi sobren. La independència és del tot necessària i urgent.

QUI HA DE FER LA LLEI ELECTORAL?

El Parlament, com a representant del poble de Catalunya, és l'òrgan legislatiu i d'allí han de sortir totes les lleis. Però la llei electoral determina la manera com el poble delega la seva representació en els parlamentaris, i això, qui ho pot fer? els representants o els representats? Evidentment, el poble ha de decidir com delega la seva representació.

D'entre totes les lleis que pot elaborar el parlament, la llei electoral és un cas especial en que la participació ciutadana és del tot recomanable i necessària. Afortunadament Catalunya ja té perfectament reglamentada la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que fa possible la participació directa dels electors en el procés legislatiu. Per fer-ho ben fet s'ha de donar temps a la presentació d'ILPs, prèviament al debat parlamentari. Ja n'hi ha una de presentada, que representa l'opinió d'un sector social, però en calen més perquè el resultat tingui amplitud i obertura.

11 setembre 2009

Sembla que els catalans ens anem adonant del mal tracte que tenim dintre l'estat espanyol i que anem pensant si ens hem de plantejar la independència.

Mentre nosaltres pensem, els espanyols actuen amb una idea molt clara. Creuen ells que el territori dels Països Catalans és seu (per dret de conquesta) i que els catalans hi sobrem. Actuen enganyant-nos, incomplint les lleis, però sobretot apoderant-se de la nostra economia. El dèficit fiscal que patim és equivalent a un tràiler de 40 tones que marxa cada any de Barcelona cap a Madrid carregat amb bitllets de 500 €, al qual aporta cada català de totes les edats i condicions un promig de 7,8 € diaris. Això minva la nostra llibertat reduint la nostra capacitat de mantenir la família, de fer funcionar les nostres empreses, d'informar-nos i formar-nos culturalment, o de cuidar la nostra salut.

Cada un de nosaltres ha de veure què està pagant a Espanya. Qui viu amb un sou de 1000 € al mes en paga més de 100 d'IVA, i uns altres més de 100 d'IRPF que ja els hi rebaixen abans de cobrar-los.

La nostra reacció és urgent, perquè cada dia que passa és més difícil reaccionar. Hem d'utilitzar la llibertat que encara tenim per a organitzar-nos i posar fi a l'espoli que estem patint.

No cal parlar de qui té mes part de culpa ni de qui ens decep més. La situació asfixiant la patim tots i és necessari l'esforç de tots per sortir-ne, actuant políticament a través d'organitzacions socials, culturals i econòmiques la gent normal i a través dels partits els que vulguin exercir professionalment l'acció de govern.

Entre tots, ho aconseguirem

Visca Catalunya independent.

Capital anònim

Les corporacions anònimes de capital varen ser un invent jurídic i econòmic de les monarquies colonials europees per a finançar empreses que necessiten una gran aportació de capital. L'estat atorga a aquestes noves corporacions personalitat jurídica pròpia, equiparable a qualsevol propietari individual. Les famílies o els individus hi aporten els seus estalvis obtenint a canvi una participació proporcional en la propietat de l'empresa, participant també proporcionalment dels seus beneficis econòmics, però sense intervenir directament en la gestió de l'empresa i quedant al marge de les responsabilitats en què aquesta pugui incórrer.

Les corporacions anònimes han resultat atractives per als estalviadors, que hi han trobat una forma fàcil d'obtenir benefici econòmic, sense cap altre risc que el capital invertit. També han resultat atractives per a persones ambicioses i emprenedores, a qui ofereixen la possibilitat d'assumir tasques de gestió i direcció amb unes possibilitats de creixement i expansió il·limitades. Així les corporacions anònimes, que en principi havien de servir per a finançar el comerç amb les colònies d'ultramar i les grans infraestructures, s'han multiplicat sota el control de l'Estat però sense la seva participació directa en el capital, i s'han estès progressivament a tots els sectors econòmics: mineria, indústria, comunicacions, comerç majorista i minorista, pesca, agricultura, ensenyament, sanitat, cultura, oci...

El desenvolupament de les corporacions anònimes ha revolucionat l'activitat econòmica sense aturador sota l'incentiu del benefici comptable. Però també té efectes negatius, com veurem.

Primer. La necessitat imperativa d'obtenir beneficis econòmics introdueix a la societat una pressió depredadora sobre els recursos naturals, sobre les fonts energètiques, sobre la capacitat de treball de les persones, i sobre totes les coses de les quals se'n pugui treure un valor econòmic, generant per altra part una gran quantitat de deixalles i costos socials de tota mena, ignorats deliberadament pels seus autors. La competència obliga a lluitar fins a les últimes conseqüències per capturar recursos i mercats.

Segon. A conseqüència de la separació entre propietat i gestió, l'accionista es pot desentendre de l'activitat de l'empresa de la qual és parcialment propietari, i preocupar-se només del benefici que li dóna. Després, amb el desenvolupament del mercat borsari, més que el rendiment d'unes accions el que val és el seu valor de mercat; més que invertir en empreses sòlides, rendibles i productives l'interès de l'inversor està en comprar i vendre en el moment oportú. Els fondos d'inversió i altres productes que les entitats financeres posen a disposició dels petits estalviadors augmenten encara més la distància entre l'activitat de l'empresa i els beneficiaris del seu capital. Les societats opulentes gaudeixen d'uns beneficis financers generats en societats del tercer món.

Tercer. Del creixement il·limitat de les corporacions anònimes, amb capacitat per a diversificar les seves activitats, expandir-se, associar-se i reproduir-se, en resulten organitzacions poderosíssimes, capaces d'incidir en els Estats i d'imposar els seus interessos sobre les societats humanes, corrompent si cal els sistemes polítics i morals.

En aquest moment de crisi financera ens hem de qüestionar la viabilitat i utilitat d'aquest joc a què estem entregats. L'objectiu ha de ser assentar el sistema econòmic sobre una base financera més fiable.

LA CRISI FINANCERA

El dret de propietat ens permet prendre decisions lliurement sobre les coses materials. Hi ha tres formes de propietat: individual, col·lectiva i anònima.

La propietat individual ha existit sempre i és el suport de la llibertat de les persones i les famílies. La societat cooperativa n’és una extensió.

La propietat col·lectiva està constituïda pels béns d’una comunitat: associacions de voluntariat, l’església, organismes públics i estats democràtics. La propietat col·lectiva és necessària en societats evolucionades, però té uns límits. La idea comunista de fer-ne la única forma de propietat ha quedat descartada per ineficient.

La propietat anònima, basada en les societats de responsabilitat limitada, fou instaurada pels estats per a finançar projectes de gran envergadura, com el comerç amb les colònies d’ultramar i les infraestructures viàries o elèctriques. Les primeres societats de responsabilitat limitada tenien l’Estat com a soci majoritari; després se’n constitueix amb capital íntegrament privat, però sempre amb el control i l’aval de l’Estat. La societat de responsabilitat limitada no és una societat de persones; és un fons de capital i s’hi participa només amb capital; té uns gestors i els inversors queden al marge de les activitats que s’hi puguin finançar. La societat de responsabilitat limitada esdevé un agent econòmic de primer ordre i un centre de poder il·limitat, que pot arribar i arriba a ser superior als inversors que li donen vida i superior a l’Estat que l’ha de controlar i avalar. Retribuint el capital amb rèdits alts, n'obté en quantitats ingents. Amb la seva proliferació s’ha instaurat la societat capitalista, on progressivament es va sotmetent tot al lucre econòmic i als grans centres de poder financer. Tots, rics i pobres, ens convertim en obligats extractors de valor econòmic per a alimentar aquesta maquinària insaciable. Es tracta d'apoderar-se de tot allò que algú pugui comprar amb diners per a exprémer el seu valor econòmic: els béns naturals, l’energia, el treball de les persones, la intel·ligència, la cultura i l’art, la salut, el plaer, els infants, els joves, els vells, el futur, la por, la política, els exèrcits, ... , sense aturar-se per qüestions morals o legals.

Ara és temps de crisi, la roda capitalista no volta prou bé. Ens replantejarem el sistema o ens entossudirem a forçar-la perquè recuperi la marxa que tenia? On és la meta de la competitivitat? Penso que si la propietat anònima ha d'existir, ha de ser sotmesa a un organisme mundial capaç de posar-li límits, i de respondre pels seus forats, desfalcs i malifetes. Penso que el govern o la història mundials no es poden construir sobre un mecanisme tan artificial, cec, imprevisible i depredador com és el benefici financer en el seu funcionament actual.

ASSEMBLEES

ASSEMBLEES A LES ASSOCIACIONS

El govern dels col·lectius socials es configura amb dos organismes de govern, l'assemblea i la junta, que responen a dues necessitats bàsiques: l'entesa entre tots els membres i l'acció unitària.

L'assemblea és el diàleg obert entre tots els membres de l'associació, però això només és possible en societats poc nombroses. Les societats més àmplies han de fer ús de sistemes de representació, de manera que uns quants membres seleccionats puguin debatre i decidir per tot el col·lectiu.

Assemblees representatives

Com que les associacions solen néixer amb pocs membres estableixen en els seus estatuts un sistema d'assemblea directa, sense preveure cap forma de representació. Després l'associació creix i es va funcionant amb el sistema d'assemblea directa i donant per vàlides assemblees amb percentatges d'assistència molt baixos. Aquestes assemblees són dèbils, fàcilment manipulables, estan mancades de contingut democràtic, i la seva funció es redueix a un mer formalisme. Quan passa això la junta tendeix a perpetuar-se sense renovació, els socis es tornen més passius reduint la seva participació a pagar una quota anual, i l'associació evoluciona cap a un estat d'endormiscament.

Quan el percentatge d'assistència baixa s'han d'establir sistemes de representació proporcional i en cap cas s'haurien de considerar vàlides assemblees amb quòrum inferior al 50%. Els sistemes de representació presenten moltes variants i s'adapten a cada associació d'acord amb els seus objectius i composició. Es poden basar en eleccions en assemblea, votacions amb urna, sorteig, o altres mètodes. Es pot seleccionar entre tots els membres en igualtat de condicions o es pot subdividir el col·lectiu de manera que cada subdivisió (territori, secció, tram d'edat...) tingui la seva representació diferenciada.

Regeneració democràtica

Més que d'una exigència de formalitat democràtica, es tracta de donar a les associacions més consistència, cohesió, adhesió i implicació dels seus membres, i que siguin realment àmbits bàsics d'exercici dels drets democràtics.

La vida associativa és un dels trets diferencials de la societat catalana, però encara hem de superar les limitacions imposades pel franquisme. Regenerant democràticament els àmbits propers i discrets regenerarem també els àmbits superiors de la nostra vida política.

Interessos en joc

Els objectius de l'associació i la participació dels associats surten sempre beneficiats d'un bon funcionament de l'assemblea.

Però no totes les associacions tenen un funcionament estricte en aquest sentit. Hi ha factors en contra, que a primer cop d'ull es poden atribuir a l'accídia, el passotisme, o el personalisme d'alguns membres, però que en el fons responen a interessos aliens als objectius de l'entitat, generalment polítics o econòmics, que intenten influir des de fora o des de dintre de la institució.

Eleccions 9 de març

VOTAR 9-M

Les eleccions del 9 de març presenten pocs al·licients per als catalans: els fracassos i la decepció són la tònica dominant dels últims anys. Per part de l'oferta, cap novetat ni èpica que doni esperances de redreçament. Sembla que les tendències emergents siguin l'abstenció i el vot en blanc, és a dir, amagar-nos.

En el moment actual el sobiranisme català només té un camí: aprofundir en la democràcia. I això vol dir que a l'hora de les eleccions no ens podem permetre cap mena d'abandonisme. El règim és poc democràtic, la llei electoral és massa tancada, les autonomies són burlades i trepitjades. En aquesta situació no podem aspirar a gaire, però hem de mantenir les posicions. Encara que ens faci mandra, el dia 9 hem d'anar a votar, i fer-ho tan bé com sapiguem. Si ho fem, aquesta derrota anunciada es pot convertir en una victòria.

Fer-ho bé vol dir que cadascú expressi fidelment amb el vot la seva voluntat i creences polítiques. Un país no s'ho pot jugar tot a una sola carta, les necessitem totes. Podem distingir quatre maneres de votar:

1.- Votar una persona. Desgraciadament el sistema d'elecció dels diputats no permet votar persones sinó només partits, però sí que podem escollir entre els candidats la persona que ens mereixi més confiança i votar aquella candidatura sense mirar a quin partit pertany. La persona humana és el valor més sòlid en política. I hem de tenir present que no estem votant la presidència del govern: estem elegint 350 diputats i ens hem d'assegurar que entre aquests 350 n'hi hagi un que conegui les necessitats del nostre entorn i les defensi amb coratge. El cost d'un diputat en nombre de vots és el següent: Barcelona 90573, Girona 41741, Lleida 34486, Tarragona 45553, Castelló 47487, València 78515, Alacant 72469, Illes Balears 46406.

2.- Votar un partit, sense importar gaire qui forma part de la candidatura. És el que se'ns demana, la forma més normal de votar, però és un vot imprecís, insatisfactori per a persones amb opinió política. Els partits i la campanya electoral no ens orienten cap al vot informat i responsable sinó cap al vot passional i guiat per una imatge mediàtica. En aquestes condicions els grans partits tenen avantatge i el binomi PP - PSOE té un domini aclaparador. Per als catalans i bascos, mantenir un sistema diferenciat de partits no satel·litzables és indispensable per a tenir veu a l'estat, a Europa i al món.

3.- Vot nul. Es la resposta que va més enllà que la pregunta, el vot que no s'adapta al sistema de votació i que per aquest motiu no compta en els els resultats. En el sistema tan limitat que tenim, davant la poca utilitat del vot útil, és lògic que molts votants prefereixin expressar-se lliurement, encara que llavors el vot sigui nul. Encara que no comptin en el resultat, els vots nuls són revisats un a un per la Junta electoral i arriben, per tant, a coneixement dels partits.

4.- Vot en blanc. Pot indicar preferència per un escó vacant abans que sigui ocupat per qualsevol de les opcions que s'ofereixen. Però en el sistema actual no hi ha escons vacants, es reparteixen tots entre les candidatures proporcionalment als vots vàlids. Com que el vot en blanc no diu res, cadascú en fa la interpretació que li convé.

D'aquestes 4 formes de vot només les dues primeres compten en els resultats, i són les que hem d'exercir amb preferència. Les altres dues només en cas de ser massives podrien tenir algun efecte pràctic. D'aquestes eleccions no en resultarà la independència de Catalunya ni avenços considerables en la política del nostre país. Però si votem a consciència n'obtindrem beneficis. Es un joc en el qual o jugues o perds.A la llarga, amb l'abstenció ens relegaríem nosaltres mateixos a la condició dels gitanos nòmades i dels immigrants sense papers, sense veu a l'estat i sense una alternativa que ens faci visibles en la societat mundial. Necessitem noves vies democràtiques, però sense menysprear l'única que tenim. Utilitzem-la. AQUI ÉS CASA NOSTRA.

TV3 al País Valencià

11 SETEMBRE 2007

·

Dèficit fiscal, dèficit d'infraestructures, dèficit d'inversions de les companyies estatals. Espoli econòmic, espoli artístic, espoli ecològic. Negació de la llengua, negació de la cultura, negació de la nacionalitat.

·

Totes aquestes agressions Catalunya les pateix des de l'any 1714 a rel d'una guerra de successió monàrquica amb fortes connotacions internacionals. L'aposta catalana per una monarquia parlamentària europea i la conservació dels furs i les institucions catalanes, va ser derrotada per les forces absolutistes de Felip de Borbó. El nou rei victoriós no es va conformar amb ser proclamat rei dels catalans i imposar unes formes de governar a la seva mida, sinó que va actuar amb el més absolut menyspreu per la nació catalana, donant ales a un espanyolisme enfollit que encara perdura. El decret de Nova Planta posava fi a una de les democràcies més antigues d'Europa, suprimia tota l'organització política de la societat catalana i annexionava els territoris de la Corona d'Aragó a Castella. Des d'aleshores vivim sotmesos a l'imperi espanyol per dret de conquesta, cosa que no deixen de recordar-nos a la més mínima reivindicació.

·

En aquella guerra de 1714 l'espanyolisme imperialista hi vol veure l'anihilació de la nació catalana, la negació de tots els drets polítics, la supressió de tots els fets diferencials, la llengua i la cultura i fins i tot la geografia i la història d'aquest país. Desitgen l'expulsió dels catalans i la conversió d'aquests territoris en camp d'expansió de la nació castellana, tal com ho havien fet anteriorment amb els moros de Castella la Nova, Múrcia, Extremadura i Andalusia, i ho havien intentat a Amèrica del Sud i Central.

·

Com a europeus, hem de demanar al Parlament Europeu que ens rescati de l'oblit i declari solemnement que els estatismes uniformistes espanyol i francès no tenen futur en una Europa Unida.

·

La follia espanyolista ens ha causat molt mal, milions de morts i exiliats, pèrdues econòmiques i desordres de tota mena. Però les ofenses rebudes no ens faran perdre el capteniment i, impedits de tota capacitat d'autoorganització, continuarem treballant per construir murs de contenció i recuperar les llibertats i la cultura que ens caracteritzen, sense dispensar als seus protagonistes forassenyats res més que un lleu somriure de misericòrdia.

·

Acatament al rei i al govern espanyol? Per força.

·

Vassalls dels Borbons? Impossible. Ells només ens consideren enemics o esclaus.

·

Estimació pel monarca? Gens ni mica. Rebutgem els seus símbols imposats.

·

Independència? Sí. Un dia o altre, Catalunya es deslligarà d'Espanya.

.

VISCA CATALUNYA LLIURE !